Bloc d'en Tempesta

El que els sionistes van aprendre dels nazis

La maquinària propagandística nazi va retratar als pobles jueu i gitano com a “inferiors”. A Israel és comú tipificar als palestins com a persones malvades i una amenaça.

“El Pianista”, pel·lícula de Román Polanski, conta a través de l’experiència d’un supervivent l’empresonament, resistència i expulsió de les gairebé 450.000 persones del gueto jueu de Varsòvia entre 1940 i 1945. Poques pel·lícules històriques tenen una càrrega d’actualitat tan esborronadora.

Veient “El Pianista”, un espectador palestí de Gaza se sentiria plenament identificat amb el protagonista. Una comparació del desenvolupament del pla nazi d’expansió cap a l’est amb la política expansionista seguida per successius governs israelians en el seu intent de creació del Gran Israel revela un notable paral·lelisme.

En un primer pas – per crear un estat d’opinió pública que acceptaria la “solució final” – la maquinària propagandística nazi va retratar als pobles jueu i gitano com a untermenschen o “pobles inferiors”. Documents nazis també alertaven que les zones de població jueva representaven “focus d’infecció” que amenaçava la salut de les grans poblacions alemanyes que vivien a la Polònia de llavors.

A Israel és comú tipificar als palestins com a persones intrínsecament malvades i una amenaça per a la societat israeliana.

Un estudi fet per Daniel Bar-Tal de la Universitat de Tel Aviv de 124 llibres de text israelians va trobar repetides caracteritzacions del poble palestí com a “hostil, cruel, immoral i injust” i dels palestins com a “lladres, sagnants i assassins”. Joves israelians preguntats pel concepte que tenien de l’àrab van respondre en un 80%: “algú brut amb una cara terrorífica”. Igual que la població alemanya durant la guerra, la població israeliana ha estat condicionada psicològicament per acceptar l’aplicació de mesures brutals.

La següent etapa de la política nazi a Polònia va ser la confiscació de la propietat jueva. Només a Varsòvia 13.000 habitatges van ser confiscats i regalats a famílies alemanyes i poloneses. 2600 botigues i comerços també van ser tancats. La població jueva va patir un sobtat i dramàtic empobriment. Tot seguit, a la fi de 1940, es va crear el gueto de Varsòvia. 450000 persones estaven obligades a compartir un espai de tres quilòmetres quadrats darrere de murs de tres metres coronats de filferro amb pues. L’entrada i sortida per 15 portes controlades per tropes alemanyes estaven regides per un sistema de passis.

Un procés paral·lel ha ocorregut a Palestina, encara que per raons polítiques les autoritats israelianes han actuat amb un ritme més pausat contra la població palestina. La confiscació de terra i propietat palestina va començar en 1948 quan l’exèrcit israelià va tirar a centenars de milers de ciutadans cristians i musulmans de les fronteres del que és ara l’estat d’Israel. I el procés ha seguit imparable fins al dia d’avui.

Ariel Sharon, el carnisser de Sabra i Xatila, va donar el tret de sortida a la creació de guetos físics quan va arribar al poder a Israel en 2001. Va envoltar Gaza i en menor mesura Cisjordània amb murs i tanques de fins a vuit metres d’alt i de centenars de quilòmetres de llarg. Gaza, ara tancat i barrat, té un milió i mig de persones amuntegades en 360 quilòmetres quadrats, la major densitat poblacional del món. Les úniques sortides estan controlades per soldats israelians.

A Varsòvia, com ara a Gaza, la combinació d’amuntegament, aïllament i pobresa va fer disparar les malalties, la desnutrició crònica i l’atur massiu. Per mantenir l’ordre en tals condicions, els nazis depenien de la col·laboració d’una policia jueva que gaudia de molts privilegis. Israel segueix la mateixa estratègia, intentant crear una policia col·laboracionista dintre de Gaza i Cisjordània per reprimir a la resistència espontània que sorgeix entre persones obligades a suportar condicions tan terribles.

L’intent ha fracassat a Gaza perquè el Govern de Hamas va reaccionar expulsant a Mohammed Dahlan i la seva Seguretat Preventiva. A Cisjordània el president Abbas sembla ara com ara disposat a jugar el paper de col·laboracionista.

En l’últim capítol del gueto de Varsòvia els pocs supervivents es van aixecar contra els nazis, pistoles contra canons i còctels molotov contra aviació moderna. Els nazis van tallar l’aigua i la llum i van entrar destruint-ho tot casa per casa. Després de tres setmanes d’heroica resistència, no va quedar gens del gueto.

Quelcom similar està passant a Gaza. La resistència palestina respon amb coets casolans, fusells, pedres i grans dosis de valentia als atacs constants de l’exèrcit israelià. Incapaç d’acabar amb la resistència i temerós de les baixes en les seves pròpies files que suposarien una reocupació, el Govern israelià respon tallant el subministrament d’aigua i llum a la franja.

La història es repeteix, la víctima es converteix en botxí. Els nazis, sense necessitat de preocupar-se per l’opinió mundial, van decidir en 1942 organitzar l’extermini de les poblacions dels guetos a Auschwitz i Treblinka. Israel no s’atreveix – encara – a aplicar mesures tan dràstiques, encara que no falten els polítics a Israel que advoquen obertament per una expulsió massiva de la població palestina. L’increïble és que Israel hagi pogut fer el que ha fet davant de les càmeres de tots els mitjans d’informació pública i amb el coneixement dels nostres governs.

Més increïble encara és la reacció d’aquests governs, suposadament defensors de la llibertat i dels drets humans. Han aprovat l’expansionisme israelià i han muntat un boicot contra la població palestina.

Richard Weyndling

Gara (16-10-2007)