Bloc d'en Tempesta

La nòmina del meu pare

Aquí teniu una traducció al català de l’article escrit per Forges al diari El País el 2 de maig de 2006.

La nòmina del meu pare al desembre de 1979 era de 38.000 pessetes. Ell treballava com a peó en una obra. En aquest mateix moment li van oferir comprar una casa. Li demanaven un total de 500.000 pessetes per ella.

Va decidir no arriscar i continuar vivint en règim de lloguer, en unes condicions molt bones. Es tractava d’una casa modesta però molt bé situada, en ple centre d’un poble proper a Barcelona. Als pocs mesos el meu pare i la meva mare van comprar un terreny en altre poble de la mateixa província i en menys de cinc anys d’esforç ja havien aixecat i pagat un habitatge de 120m2.

Han passat 27 anys. El 2006 i en el mateix poble on viuen, un pis modest de 75 m2 als afores no es troba per menys de 35 milions de pessetes, i estic sent molt generós.

L’any 1979 el cost d’un pis era de l’ordre de 14 mensualitats d’un peó d’obra 38.000 pessetes/mes x 14 mesos = 532.000 pessetes.

El sou el 2006 d’un universitari recent titulat en enginyeria informàtica sense experiència professional no arriba a les 200.000 pessetes mensuals.

L’any 2006 un habitatge modest costa 175 mensualitats (14 anualitats!!!!) d’un enginyer informàtic 200.000 pessetes/mes x 175 mesos = 35.000.000 pessetes.

Els treballadors d’avui necessitaríem cobrar 2,5 milions de pessetes mensuals per estar en igualtat de condicions amb els nostres pares que van comprar un habitatge a principis dels anys 80. 2.500.000 pessetes/mes x 14 mesos = 35 milions de pessetes.

Els pisos l’any 2006 haurien de costar 2,8 milions de pessetes perquè els joves d’avui estiguem en igualtat de condicions amb els nostres pares el 1979 200.000 pessetes/mes x 14 mesos = 2.800.000 pessetes.

No trobo cap adjectiu en l’any 2006 per qualificar el que el meu pare va considerar arriscat el 1979.

Està clar que els pisos no passaran a costar de la nit al dia 30 vegades menys, de 35 a 3 milions.

També està clar que no cobraré 2,5 milions de pessetes mensuals, per molt bona feina que trobi i per molts estudis que tingui.

El primer que se li ocorre a un és seguir vivint a casa dels seus pares i estalviar el 100% del sou durant els pròxims 14 anys, per a l’any 2020 (jo rondaré ja els 40 anys d’edat) tindré els diners suficients per comprar un habitatge al cost de l’any 2006 però, per descomptat, no al cost de l’any 2020. Evidentment aquesta ocurrència la rebutja un abans de fer qualsevol càlcul.

Encara que un jove amb bones intencions aconsegueixi estalviar 2, 4 o 6 milions amb molt esforç en pocs anys, a dia d’avui mai podran evitar el següent:

1) Demanar un préstec al banc a 40 o 50 anys (si aconsegueixes estalviar 2, 4 o 6 milions pots reduir el període a 35 – 45 anys, però 5 anys no suposen pràcticament res quan estem parlant de mig segle de pagament). T’adonaràs que no vius en una democràcia sinó en una dictadura. El dictador no es diu Francisco Franco o Fidel Castro, sinó La Caixa, BSCH, Banc de Sabadell o, en general, “la banca” i els constructors (LA MÀFIA DE MAÓ). Ni tan sols tindràs la llibertat de dir el que penses a, per exemple, el teu cap, no sigui cas que tanqui l’aixeta i no puguis pagar al dictador.

2) L’altra solució és pagar un lloguer de per vida. En aquest cas el dictador es dirà Juan García, José Pérez o Pablo l’arrendador. La situació no és diferent a 1).

Després d’aquesta reflexió tingues la delicadesa de no dir a un jove que el seu problema és que no estalvia, això va ser vàlid per a tu el 1979, fins i tot era vàlid per a alguns joves el 1999, però no el 2006, el 2006 només aconsegueixes carregar amb més impotència, si cap, al noi.

L’esforç dels nostres pares, sens dubte admirable, no era estèril (podien obtenir un habitatge de propietat en un període de 5 anys).

El mateix esforç realitzat per nosaltres, els fills, només arriba per potser reduir en 5 anys una hipoteca de mig segle.

L’habitatge mai va ser un objecte per enriquir-se, sinó per viure. És del poc material que sí necessitem. La llei del lliure mercat pot establir el preu dels televisors de plasma al preu que vulgui… jo no els compraré… però no hauriem d’haver permès mai que aquesta mateixa llei fixés el preu de l’habitatge, perquè tots necessitem viure en una i no tots podem pagar-la. Els joves, fins i tot aquells que tenim estudis superiors, no podem competir.